La dona de gris és el fil que estira una història on el protagonista és algú pel qual no donaries un euro abans que comenci tot. El mirall també hi té el seu paper. L’home està sol. A penes si surt mai de casa, just al cine i a comprar quan no hi ha més remei. S’hi mira cada dia, al mirall. I no s’agrada. Aquell paio amb bosses sota els ulls que el contempla, li arriba a fer por i tot. “Darrere del mirall hi ha el somni,” diu a l’epígraf que encapçala la novel·la citant Mirall trencat. Però ell només hi troba un malson, al fons del mirall. Seguiré algú, es diu a si mateix. Mirar enfora sempre és millor que haver d’aguantar aquell malparit que m’observa. I llavors pensa, però això està malament, oi?, espiar algú no està bé. I mentre hi dóna voltes li vénen al cap totes les situacions quotidianes on el Gran Germà ens espia, ens observa, ens vigila. Quin mal té el que vol fer ell? Només és un joc.
Extret de:
https://www.nuvol.com/critica/anna-maria-villalonga-la-dona-de-gris/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada