"Estrella distante", de Roberto Bolaño


A la meva llista de llibres per llegir tenia, des de fa temps, Estrella distante, de Roberto Bolaño. Aquesta llista la vaig creant a partir de recomanacions de gent que, per mi, és molt important. No acostumo a llegir llibres que abans no hagin passat per aquest llistat, així que les expectatives eren bones. Malgrat això, a vegades els resultats no són els esperats...  aleshores, els aconselladors desapareixen de la llista. Dit això, m'agradaria destacar que la veu de Bolaño és pròpia, diferent, i això sempre m'atrau.
Pel que fa al llibre, si bé és cert que la primera part no m'ha agradat tant com la segona; també ho és que el seu discurs entra directament a dins del cos, sense poder evitar contagiar-se del seu món. Estrella distante és el cant al silenci. A un silenci que durant massa anys ha rondat per la societat llatina que va viure les dictadures de meitat de segle XX. Un silenci que el protagonista intenta treure de tots els entorns per on ha passat: Chile, Argentina i Barcelona. I és que a partir d'una base de protagonistes totalment dispars, la trama va saltant de llocs i de temps, rememorant fets passats i endinsant-se en nous moments que, finalment, han de portar el propi protagonista (alter ego de l'escriptor) a saber què realment ha passat amb la desaparició (una de tantes) de les germanes Garmendia.

Una estrella sempre és lluny, inassolible; però a vegades un s'hi pot apropar.




Yves Gerbeau

"La dona de gris", d'Anna Maria Villalonga

Anna Maria Villalonga està de moda. Acaba de guanyar el Premi Valènciaamb la seva última novel·la, La dona de gris. Recuperem la crítica que Margarida Aritzeta va fer del llibre.

La dona de gris és el fil que estira una història on el protagonista és algú pel qual no donaries un euro abans que comenci tot. El mirall també hi té el seu paper. L’home està sol. A penes si surt mai de casa, just al cine i a comprar quan no hi ha més remei. S’hi mira cada dia, al mirall. I no s’agrada. Aquell paio amb bosses sota els ulls que el contempla, li arriba a fer por i tot. “Darrere del mirall hi ha el somni,” diu a l’epígraf que encapçala la novel·la citant Mirall trencat. Però ell només hi troba un malson, al fons del mirall. Seguiré algú, es diu a si mateix. Mirar enfora sempre és millor que haver d’aguantar aquell malparit que m’observa. I llavors pensa, però això està malament, oi?, espiar algú no està bé. I mentre hi dóna voltes li vénen al cap totes les situacions quotidianes on el Gran Germà ens espia, ens observa, ens vigila. Quin mal té el que vol fer ell? Només és un joc.

Extret de: 
https://www.nuvol.com/critica/anna-maria-villalonga-la-dona-de-gris/

"El llibre de la senyoreta Buncle", de Dorothy Emily Stevenson

El llibre de la senyoreta Buncle, de Dorothy Emily Stevenson (1892-1973)pot semblar d’entrada poc més que una novel·la anglesa de segona fila (i ja voldrien totes les literatures tenir una segona fila com l’anglesa), però aquest llibre és molt més que una comedieta per passar l’estona. És una novel·la excel·lent i a més és entretinguda i recomanable per a tot tipus de lectors. És la prova que demostra que es pot fer bona literatura per a un públic molt ampli. Que sembla una obvietat però no ho és si ens fixem en la indústria editorial, que tendeix a dividir-se entre bestsellers poc literaris i les fílies minoritàries de l’editor de torn. Evidentment hi ha excepcions, i la col·lecció El Cercle de Viena n’és una. L’equilibri entre esperit comercial i qualitat permet que el Cercle guanyi lectors amb cada títol que publica i en mantingui molts altres de fidels i exigents.

Extret de:
https://llegim.ara.cat/virtuts-lhumor-angles_0_1534646543.html

"Els nois", de Toni Sala

Això que en diem literatura pot ser moltes coses. Per molts, és un entreteniment; per altres, un consol; per algú, una corroboració; per uns quants, una font de coneixement; per la majoria, una mica de tot. Parlo bàsicament de la novel·la. De la narració. I potser sí que aquest gènere literari es fonamenta bàsicament en la història, l’argument, el relat, que en diuen ara. Però, per mi, en una novel·la és prioritària una altra cosa: la llengua. Per mi, la novel·la és una qüestió de la llengua, més que no pas d’una història. M’interessen els escriptors que construeixen un artefacte lingüístic significatiu més que no pas expliquen una història. I que provoquen una commoció en l’ànima del lector. La recent lectura d’ Els nois, de Toni Sala, m’ha confirmat que això que jo crec que és la literatura encara és possible i que no solament és possible sinó que, a vegades, com en aquest cas, es manifesta amb una plenitud corprenedora.

Extret de:
https://www.ara.cat/premium/opinio/nois_0_1131486889.html

"Ulisses", de James Joyce

Ulisses narra la història d'un dia el 16 de juny de 1904 en la vida de tres personatges: Stephen Dedalus, Leopold Bloom i Molly Bloom en el seu vagareig per Dublín. Acció, pensament, farsa, mostrari d'estils...una de les obres més revolucionaries en la història de la literatura.

Extret de:
https://www.grup62.cat/llibre-ulisses/114822