Witches and wizards I, de James Patterson & Gabrielle Charbonnet

Este libro te engancha hasta el último momento; se trata de una aventura apasionada de dos hermanos, Wisteria (Whisty) y Whitford (Whit), que se ven obligados a huir para sobrevivir. 
Es una historia llena de misterio, de romanticismo y de magia. La evolución de los poderes de estos dos hermanos es magnífica, la intervención de Celia es sorprendente, porque no te esperas que esté viva después de que desaparezca.
Me gustan mucho los nombres tan peculiares de los otros mundos , los de los muertos, los no muertos, los fantasmas...
Ahora me he quedado con las ganas de saber qué pasará en el segundo libro, si se volverán a reunir con sus padres, como evolucionará la relación de Whisty y de Byron, a pesar de que ésta convirtió a Byron en una comadreja parlante. 

Angela Cañizares

Astèrix i Obèlix, d'Albert Uderzo

Carta a l'autor:

Hola, bon dia Albert Uderzo.

T’escric aquesta carta perquè m'agradaria dir-te que he trobat un gest molt amable dedicar-li aquest llibre al teu germà [a la contraportada]. La història del teu germà i tu m'ha agradat molt.

A més a més, escric aquesta carta perquè m'agrada molt Astèrix i Obèlix. Aquest còmic ha sigut molt  interessant i emocionant. La part que m'agrada més és quan el clon li diu a l'Obèlix que sembla un clon gros i l'Obèlix s’enfada perquè no li agrada que li digui gros. El  que no m’ha agradat és el final, crec que és molt avorrit.

Algun dia em podries dedicar algun llibre? 

Atentament, Olamide Favour Fayese.


Olamide Favour Fayese.

Los espejos de Whitney Rose, de Marisa M.R.

Los espejos de Whitney Rose és un llibre  ple d'imaginació. La forma en què l'autora s'imagina que hi ha dotze mons amagats darrere d'un mirall es extraordinària.
Al principi de la trama, quan la Grace creua el mirall i es troba al Briego, el primer que vaig pensar va ser que s'enamoraria d'ell, però després va arribar el Kiv i la va besar i després del Kiv va aparèixer l'Aro. Sincerament, portava tres quartes parts del llibre llegit i no sabia amb qui acabaria la Grace, ja havia descartat el Briego, però no era capaç d'escollir entre el Kiv i l'Aro.
El llibre té un final que es podria dir que és inesperat, perquè tothom sabia que no anaven a perdre la guerra. L'aparició de la filla d'Argos i la Lena va ser una cosa que mai m'hagués imaginat.
El que era una mica menys d'esperar era que el Kiv renunciés al tron del setè regne per viatjar amb la Grace i el Bob.
Ha sigut un llibre entretingut i he gaudit molt llegint-lo.

Ángela Cañizares

Las aventuras de Odiseo

Este libro habla de las aventuras de Odiseo [el personaje principal], que es un guerrero que fue con sus hombres a batallar a la ciudad de tracia.

-¿Qué hicieron Odiseo y sus hombres al llegar a tracia?

Atacaron a los habitantes de tracia y les  saquearon.

-¿Cuántos hombres murieron?

Murieron 72 hombres .

-¿Qué se encontraron en la isla?

Un cíclope.

-¿Qué hicieron los hombres para cegar al cíclope?

Clavarle una estaca al ojo.

-El guardián del viento ¿de qué les advirtió?

Que no abrieran la bolsa que le dio él.

-¿Qué pasó cuando abrieron la bolsa?

Que salió una tormenta gigante de allí.

-¿Quién abrió la bolsa?

Los hombres de Odiseo.

-¿Qué hizo Circe la hechicera a los hombres de Odiseo?

Convertirlos en cerdos.

-¿Qué hizo Odiseo para convencer a Circe de cambiarlos a la normalidad?

Amenazarla con la muerte.

-¿Qué le dijo Circe  a Odiseo?

Que visitase a Hades para preguntar cómo encontrar el camino a casa.

-¿Qué espíritu conocido vio?

 A su madre.

-¿Cómo eran las sirenas?

Las sirenas tenían cabeza de mujer y cuerpo de pájaro.

-¿Qué hacían las sirenas?

Que los barcos  chocasen contra las rocas.

-¿Cómo?

Con su canto.

-¿Cómo Odiseo llegó a casa?

En una barca.

-¿Qué pasó cuando llegó?

Que su mujer quería elegir un nuevo marido.

-¿Por qué? 

Porque tomaba a Odiseo por muerto.

-¿Qué hizo?

Hizo un concurso para buscar un marido.

-¿Qué pasó en el concurso?

Que en seguida se dio cuenta su mujer que era él y vivieron felices y comieron perdices.

-¿Cuanto tiempo llevaba Odiseo fuera?

20 años.



Per Olamide Favour

"Abrasada", de Kristen Cast i P.C Cast

Abrasada és un llibre ple d'acció, d'amor, d'emocions fortes, de conexions entre vampirs, humans i humans amb poders.
El setè llibre de la Casa de la Nit és meravellós; està explicat des de diferents punts de vista i mentre llegeixes te n'adones de què no tothom pensa igual respecte a la mateixa cosa.
En aquest llibre moltes de les relacions es tornen més fortes d',altres es trenquen i d'altres comencen de zero per primera vegada.
Les descripcions de les autores m'han enviat a un petit poble dels Estats Units, a Tulsa, a una illa italiana plena de vampirs i a una illa escocesa on resideix una dona amb molt de poder.
Tothom pensa que un setè llibre és molt avorrit perquè només allarguen per allargar, però aix no passa a Abrasada, on la història es desenvolupa amb molta facilitat sense avorriment.

Ángela Cañizares

"La reina blanca", de Philippa Gregory

La reina blanca es un libro que explica la mayor parte de las vivencias de Elizabeth Woodville, la que fue reina de Inglaterra en el siglo xv.
La historia se basa en hechos reales pero un poco ficticios. 
Elizabeth Woodville es una viuda con dos hijos varones que espera en un camino para pedirle al rey un favor. El rey le concede ese favor, que son darle las tierras de su marido fallecido a sus hijos. El rey Eduardo iv se enamora de Elizabeth y queda con ella al día siguiente en un claro del bosque, después de una pequeña discusión, le pide matrimonio pero en secreto. Elizabeth acepta y cuando Eduardo es rey oficialmente, la presenta ante todo el mundo como su esposa. Después de muchos años de matrimonio y muchas muertes por la corona, Elizabeth y Eduardo siguen siendo felices junto a sus diez hijos pero Eduardo sigue luchando para que Inglaterra siga siendo de los York.
Eduardo muere en su casa y su hermano pequeño Ricardo hereda el trono inglés, Ricardo se enamora de la hija de Elizabeth, Elizabeth (su sobrina). Elizabeth muere en un monasterio.

Ángela Cañizares

"La magnitud de la tragèdia", de Quim Monzó

Quim Monzó va néixer a Barcelona l'any 1954. La seva primera novel·la va ser L'udol del griso al caire de les clavegueres, amb la que va obtenir el premi Prudenci Bertrana. Una altre de les seves primeres publicacions, quant a relats, va ser Self-Service l'any 1977. Més tard, Quim Monzó destacà en narrativa breu i conte obtenint un gran reconeixement públic. Altres obres publicades per Quim Monzó, ordenades cronològicament han estat Uf, va dir ell, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, L'illa de Maians, El perquè de tot plegat i Guadalajara, entre d'altres.
Quant a la novel·la, va publicar Benzina i posteriorment La magnitud de la tragèdia amb la que va guanyar el Premi de Novel·la del Temps.
També, a més d'escriptor, la seva trajectòria destaca per el seu treball com a traductor. Quim Monzó ha traduït obres en anglès d'autors com Roald Dahl, Truman Capote, Arthur Miller, entre d'altres. És un dels autors més representatius i amb més repercussió de la literatura catalana contemporània. 
A més a més, algunes de les seves obres s'han traslladat al cinema com per exemple El perquè de tot plegat l'any 1994, i Mil cretins l'any 2010.

Contextualització del llibre:
L'obra es publicà l'any 1989. Durant aquesta època, en referència al món de la literatura, hi ha un retorn a les narratives de gènere clàssic. Reapareixen temàtiques policíaques, eròtiques, històriques, entre d’altres. Destaca l’argument de l’obra, el protagonisme dels personatges i les descripcions.
També destaca un corrent narratiu anomenat realisme brut. És un moviment literari estadounidenc que té característiques semblants amb el minimalisme i la narració es centra en els elements fonamentals del relat, principalment curt.
El desenvolupament del sector editorial va permetre que molts autors catalans poguessin viure de la literatura. Alguns autors a destacar són: Quim Monzó, Jaume Fuster o Ferran Torrent.
En relació amb l’obra, es fa ús de noms compostos com Ramon-Maria, Maria-Eugència o Eva-Cristina. Com a marcador social, aquests noms eren tendència a l’època dels anys 40, 50 i 60. És una novel·la ambientada a Barcelona on es poden observar diversos indrets com l’estàtua de Colom, la Pedrera, el Mercat de Sant Antoni, la residència de Vall d’Hebron o l’església de Santa Maria del Mar.
També, fa referència algunes patologies relacionades amb la sexualitat com el síndrome de Sciamscia, que en la realitat seria el priapisme. Aquesta patologia tracta d’una continua erecció mantinguda i dolorosa. Aquest mot prové del greg “Príap” divinitat grega de la fecunditat. 

Resum:
Ramón-Maria és un trompetista i editor català de la segona meitat del s.XX, el qual és famós per patir el Síndrome de Sciamscia (una erecció perpètua). La seva fillastre, personatge paral·lel a ell, és una adolescent reprimida i libidinosa. Mostra dos personatges tristos, desgraciats, infeliços que fins i tot en moments de felicitat, guiats per impulsos irrefrenables, tenen un desenllaç dolorós i tràgic.
Tracta temes, sentiments i situacions molt contradictòries. Des de l’amor i la sexualitat que experimenten, tant el Ramón-Maria com la seva fillastre, per separat com l’odi, el pas inevitable del temps, la solitud i la inevitabilitat de la mort. L’obra passa de l’humor a la tragèdia en un instant, un exemple seria quant a la malaltia que pateix el protagonista, un priapisme mantingut. És a dir, una patologia que podria ser beneficiosa, per moments, passa a ser una tragèdia. A més a més, Ramón-María trasbalsat pel seu diagnòstic, es decanta per experimentar situacions o desitjos, que podrien ser considerats com a màxima felicitat, on s’amaga una desgràcia incontrolable sense fre.  
És una obra que no deixa indiferent a ningú, s’apropa a la realitat de persones que experimenten situacions quotidianes semblants. Tot i que el toc humorístic està present, és una explosió de cruesa i sàtira que cal llegir des d’una perspectiva frívola per tal de no caure en el pessimisme.

Comentari personal:
Tot i no tenir moltes referències en el món de la literatura catalana, he tingut l’oportunitat de conèixer un gran literari contemporani com és Quim Monzó.
Em quant a la Magnitud de la tragèdia, ha estat un descobriment personal amb el qual he pogut pogut emfatitzar amb els protagonistes de l'obra i amb alguns esdeveniments que anaven succeint. Al tractar temes propers, quotidians, fa que el lector intervingui, gaudeixi i pugui viure les històries i trames viscudes pels personatges. En definitiva, ha sigut una experiència molt gratificant.

Gemma Bernabeu

"Els ulls del drac", d'Stephen King

El jove príncep Peter, fill del rei, espera ser hereu del tron. Però el mag de la Cort vol que el príncep sigui el príncep Thomas, que és un noi al que manipula segons el seus propòsits. Però el mag no sap que Thomas guarda un secret que mai ningú no ha sigut capaç de descobrir. 

 Ivan Garcia 1rB

"Designio", d'Amanda Hocking

És una saga molt interessant i addictiva, el final és molt impactant i et tindrà intrigat fins a l'última pàgina.
Una de les parts del llibre que no m'agraden és que mai no m'hagués pensat com una persona tan intel·ligent com la Mae (una protagonista) pugui fer una cosa com la que fa. I és que fa una cosa que sap que no ha de fer i tarda molt en solucionar el problema.
Una part que no entenc és que al llibre diuen que els nens vampirs no són capaços de controlar-se a ells mateixos o els seus impulsos. Com és possible que la Rebekah (una nena vampira) hagués sobreviscut tan de temps sense l'ajuda de ningú si diuen que els nens vampirs no poden controlar-se?

Angela Cañizares Rico, 3D

"Estrella distante", de Roberto Bolaño


A la meva llista de llibres per llegir tenia, des de fa temps, Estrella distante, de Roberto Bolaño. Aquesta llista la vaig creant a partir de recomanacions de gent que, per mi, és molt important. No acostumo a llegir llibres que abans no hagin passat per aquest llistat, així que les expectatives eren bones. Malgrat això, a vegades els resultats no són els esperats...  aleshores, els aconselladors desapareixen de la llista. Dit això, m'agradaria destacar que la veu de Bolaño és pròpia, diferent, i això sempre m'atrau.
Pel que fa al llibre, si bé és cert que la primera part no m'ha agradat tant com la segona; també ho és que el seu discurs entra directament a dins del cos, sense poder evitar contagiar-se del seu món. Estrella distante és el cant al silenci. A un silenci que durant massa anys ha rondat per la societat llatina que va viure les dictadures de meitat de segle XX. Un silenci que el protagonista intenta treure de tots els entorns per on ha passat: Chile, Argentina i Barcelona. I és que a partir d'una base de protagonistes totalment dispars, la trama va saltant de llocs i de temps, rememorant fets passats i endinsant-se en nous moments que, finalment, han de portar el propi protagonista (alter ego de l'escriptor) a saber què realment ha passat amb la desaparició (una de tantes) de les germanes Garmendia.

Una estrella sempre és lluny, inassolible; però a vegades un s'hi pot apropar.




Yves Gerbeau

"La dona de gris", d'Anna Maria Villalonga

Anna Maria Villalonga està de moda. Acaba de guanyar el Premi Valènciaamb la seva última novel·la, La dona de gris. Recuperem la crítica que Margarida Aritzeta va fer del llibre.

La dona de gris és el fil que estira una història on el protagonista és algú pel qual no donaries un euro abans que comenci tot. El mirall també hi té el seu paper. L’home està sol. A penes si surt mai de casa, just al cine i a comprar quan no hi ha més remei. S’hi mira cada dia, al mirall. I no s’agrada. Aquell paio amb bosses sota els ulls que el contempla, li arriba a fer por i tot. “Darrere del mirall hi ha el somni,” diu a l’epígraf que encapçala la novel·la citant Mirall trencat. Però ell només hi troba un malson, al fons del mirall. Seguiré algú, es diu a si mateix. Mirar enfora sempre és millor que haver d’aguantar aquell malparit que m’observa. I llavors pensa, però això està malament, oi?, espiar algú no està bé. I mentre hi dóna voltes li vénen al cap totes les situacions quotidianes on el Gran Germà ens espia, ens observa, ens vigila. Quin mal té el que vol fer ell? Només és un joc.

Extret de: 
https://www.nuvol.com/critica/anna-maria-villalonga-la-dona-de-gris/

"El llibre de la senyoreta Buncle", de Dorothy Emily Stevenson

El llibre de la senyoreta Buncle, de Dorothy Emily Stevenson (1892-1973)pot semblar d’entrada poc més que una novel·la anglesa de segona fila (i ja voldrien totes les literatures tenir una segona fila com l’anglesa), però aquest llibre és molt més que una comedieta per passar l’estona. És una novel·la excel·lent i a més és entretinguda i recomanable per a tot tipus de lectors. És la prova que demostra que es pot fer bona literatura per a un públic molt ampli. Que sembla una obvietat però no ho és si ens fixem en la indústria editorial, que tendeix a dividir-se entre bestsellers poc literaris i les fílies minoritàries de l’editor de torn. Evidentment hi ha excepcions, i la col·lecció El Cercle de Viena n’és una. L’equilibri entre esperit comercial i qualitat permet que el Cercle guanyi lectors amb cada títol que publica i en mantingui molts altres de fidels i exigents.

Extret de:
https://llegim.ara.cat/virtuts-lhumor-angles_0_1534646543.html

"Els nois", de Toni Sala

Això que en diem literatura pot ser moltes coses. Per molts, és un entreteniment; per altres, un consol; per algú, una corroboració; per uns quants, una font de coneixement; per la majoria, una mica de tot. Parlo bàsicament de la novel·la. De la narració. I potser sí que aquest gènere literari es fonamenta bàsicament en la història, l’argument, el relat, que en diuen ara. Però, per mi, en una novel·la és prioritària una altra cosa: la llengua. Per mi, la novel·la és una qüestió de la llengua, més que no pas d’una història. M’interessen els escriptors que construeixen un artefacte lingüístic significatiu més que no pas expliquen una història. I que provoquen una commoció en l’ànima del lector. La recent lectura d’ Els nois, de Toni Sala, m’ha confirmat que això que jo crec que és la literatura encara és possible i que no solament és possible sinó que, a vegades, com en aquest cas, es manifesta amb una plenitud corprenedora.

Extret de:
https://www.ara.cat/premium/opinio/nois_0_1131486889.html